"El país del núvol blanc", Sarah Lark

Edicions B ha publicat la novel·la
al nostre país

"El país del núvol blanc" és el primer títol de la trilogia que l'escriptora alemanya Sarah Lark va ambientar a la Nova Zelanda de la colonització britànica, al segle XIX. La història arrenca amb la presentació de les 2 protagonistes de la història, Gwyneira Silkham i Helen Davenport; dues dones britàniques que marxen als antípodes del seu món per iniciar una nova vida al costat dels seus futurs esposos, a qui ni tan sols coneixen. Quan posen els peus a Nova Zelanda començaran tot un seguit de vivències marcades per la tragèdia, els mals tràngols, la por, la supervivència, la lluita i, en comptades ocasions, la felicitat. Ni l'una ni l'altra no ho tindran fàcil; començant perquè les seves famílies polítiques estan violentament enfrontades i mantenir la seva amistat els resultarà d'allò més difícil.

Es tracta d'una novel·la que barreja diferents ingredients que acostumen a ser sinònim d'èxit: ambientació històrica, rivalitats, violència, passió, sexe i poder. Pel fet de trobar-nos aquí ambientats a Nova Zelanda, a la llista cal incloure també un altre element: el misteri que envolta el món dels maorís, la població aborígen del que aleshores encara era una colònia del totpoderós Imperi Britànic. Un dels punts més favorables de l'obra és que Sarah Lark despulla sense complexos la doble cara de la vella societat aristocràtica anglesa; i correctament anomenada 'anglesa' perquè els colons pretenien reproduir en qualsevol part del món els esquemes pels quals es regia la seva Mare Pàtria. Diners, poder i educació del més alt nivell però també misèria moral, aquella que determinava accions i decisions. És des d'aquest punt de vista que la rica Gwynneira i la humil Helen són víctimes; víctimes del masclisme i d'una societat patriarcal que les rellega a pur objecte decoratiu i a màquines de fabricar hereus. Amb les seves accions, les protagonistes de la novel·la vetllen per aconseguir la seva superviviència i per trobar el lloc més còmode, dins la incomoditat, en aquell món repressiu.

En les gairebé 750 pàgines d'aquesta primera entrega de la trilogia, Sarah Lark probablement es recrea amb massa detalls innecessaris, cosa que en cap cas fa ferragosa la lectura del seu text. Al contrari, "El país del núvol blanc" entra fàcilment i flueix pàgina rere pàgina. Lark va fer una interessant tasca de recerca prèvia, i no tan sols sobre la geografia de l'illa del Sud neozelandesa, que va conèixer gràcies a la seva etapa com a guia turística, feina que va tenir el privilegi d'exercir en aquell país. L'autora demostra un ampli coneixement de qüestions relatives a la cria d'ovelles, cavalls i gossos de pastor. Lark no s'ha cansat mai de repetir que és una veterinària frustrada. En definitiva, una lectura molt recomanable; entretinguda i que sense cap mena de dubte, t'atrapa.

"Tiempos de arena"; Inma Chacón

Finalista en la darrera edició del Planeta 2011, "Tiempo de arena" és la setena incursió de l'extremenya Inma Chacón en el món de la literatura des del seu debut en aquest camp al 2005. Doctora en Ciències de la Comunicació i professora de Documentació a la universitat Rey Juan Carlos I de Madrid, Inma Chacón col·labora habitualment amb El Periódico de Extremadura i és germana bessona de la poetessa Dulce Chacón, desapareguda al 2003.

"Tiempo de arena" narra la història de la lluita entre una ambició desmesurada i la defensa de la dignitat i l'afirmació personal feta des de la feminitat de tres de les proagonistes. Mariana, marquesa de Sotoñal, és capaç de tot; capaç fins i tot de comerciar amb el futur de la seva filla, a qui té anul·lada des de la infantesa. Al seu davant, oposant-se a totes i cadascuna de les seves manipulacions, les seves germanes Esclaramunda i Alejandra, exemple de dones lluitadores a qui no els importa trencar esquemes socials i plantar cara en la societat masclista de l'Espanya de 1910. 

La família, emigrada de les Filipines acabades d'independitzar, s'estableix a Toledo, on Mariana acaba heretant el títol de marquesa. La responsabilitat familiar la fa actuar amb mà de ferro, absolutament inquebrantable, mentre Munda busca el seu lloc en la vida desafiant les hermèticament tancades concepcions morals de Mariana i el seu màxim aliat, don Ramón; un ambiciós capellà que aspira a promocionar-se per aconseguir el càrrec de bisbe auxiliar de la diòcesi.

Tiempo de arena va ser finalista del
Premi Planeta 2011

Inma Chacón demostra al llarg de la novel·la el domini de la tècnica narrativa; una història que teixeix amb constants salts temporals però que en cap cas no dificulten ni la lectura ni la comprensió de la trama; al contrari: l'autora a poc a poc ens va desvetllant noves dades que clarifiquen uns fets que arrenquen a la primera pàgina del llibre amb molt de misteri. Chacón, a més, recrea fàcilment aquells temps foscos per a les dones, el despertar de la consciència de gènere d'algunes d'elles i les dures restriccions de classe a què estaven sotmesos els pocs que podien viure sense neguit econòmic, tot i que amb l'angoixa de no poder fer segons què per marcar diferències amb la resta de la societat. Entretinguda novel·la amb embolic familiar inclòs per gaudir, a més, d'una excel·lent redacció.

"El carrer de l'embut"; Pilar Rahola

Pilar Rahola no necessita presentacions. Periodista, escriptora i expolítica; intel·lectual compromesa amb la lluita per la igualtat i els drets de les dones, defensora de la causa d'Israel i de la independència de Catalunya, Rahola és i ha estat present en nombrosos mitjans de comunicació; TV3, Telecinco, 8TV, La Vanguardia... Com a novel·lista, va fer un parell d'incursions als 80. El seu primer text el va publicar al 1983 ("Aquell estiu de color vent"), al qual el va seguir "Aperitiu nocturn" un parell d'anys més tard. Des d'aleshores ha cultivat l'assaig de manera contínua. I fins ara, que acaba de treure "El carrer de l'embut", editat per RBA.

La novel·la recrea 3 moments de la història del segle XX. La Barcelona del 23, en plena dictadura de Primo de Rivera; és l'època del pistolerisme, de violència entre sindicats i patrons. L'autora també ens transporta a la Barcelona de 1934 en el marc de la proclamació de l'Estat Català per part de Lluís Companys, en plena II República. Finalment, Rahola també ens mostra el Cadaqués del 37, amb la Guerra Civil en dansa. Guerra Civil i guerra entre les diferents faccions que lluitaven en el bàndol republicà; revenges, assassinats, traïcions; revolució!. Al llarg de tot aquest període temporal, l'escriptora també ens trasllada a Cuba i a Mèxic, on transcorre la vida de la Montserrat, una jove barcelonina de família benestant que trenca radicalment amb el seu món per reinventar-se a consciència més enllà de les convencions socials de l'època.

Amb totes i cadascuna de les històries dels protagonistes del llibre amb el pas dels anys, Rahola ens fa testimonis del trajecte vital i mental del que de ben segur van també devia experimentar la generació dels nostres avis; la por per la inestabilitat en els àmbits laboral i civil; les il·lusions desfermades per la República i el drama del tots contra tots de la Guerra Civil; la sospita del veí, el pànic de ser assassinat pel 'delicte' de no pensar com aquells que desaven una pistola a la butxaca. I és aquí on la història de la Montserrat esdevé central; una història que, a més, ens parla del xoc interclassista i del despertar social de la dona, que per fi vol deixar de ser personatge secundari de la història i ser partícep dels grans moviments de la Humanitat. Per aconseguir-ho, Rahola ens presenta els grans noms de tota una època; Companys, Andreu Nin, Frida Kahlo, Sarah Bernhardt, Gaudí... I entre tots ells, en Lluís Tasis, mestre del pare de Pilar Rahola, a través del qual l'autora vol retre homenatge a tots els mestres de la República, un dels col·lectius més castigats per la intolerància franquista.

"El carrer de l'embut" destaca, en primer lloc, per la manera com està redactada. Rahola és una de les plomes més brillants del periodisme català i les seves dots les reflecteix des de la primera línia de la novel·la. Virtut doblement meritòria; no només per com està escrita la novel·la sinó també per com resulta de complicat per a un periodista deixar de banda del xip que du instal·lat a l'hora de redactar notícies, articles d'opinió i reportatges i posar-se a fer literatura. En més d'una ocasió, amb "El carrer de l'embut" un té la sensació d'estar llegint una novel·la amb un clar aroma Rodoreda: els paratges de l'Empordà, la tortuosa vida dels protagonistes, que els deixa marcats amb foc per a la resta dels seus dies; les referències a objectes carregats de simbolisme, com el canterano de la Roser, mare de la Montserrat... I tot, amb una redacció feta des del sentiment; àgil i directa, burxant sense complexes els racons amb més ombres de cada personatge, víctimes de la seva vida i del moment que els tocava viure, perquè, en paraules de Rahola, "la història els passa pel damunt".

"Nueva York"; Edward Rutherford

El llibre és la setena novel·la de l'autor,
que debutà al 1987

"Nueva York" és un exemple més de l'estil narratiu de l'anglès Edward Rutherford. Llicenciat en Història a Cambridge, l'autor tria sempre per ambientar els seus textos un escenari real per explicar-nos-en la història a través d'uns personatges inventats que, de tant en tant, es relacionen amb d'altres que realment van existir. Rutherford ho va fer per primer cop en la seva novel·la "Sarum", ambientada a l'Anglaterra de Salisbury, amb la qual debutà en el món de la literatura al 1987, i ho féu després en altres textos en què el lector repassa els fets més importants de la història de Londres, Rússia i Irlanda a través de personatges de ficció. A "Nueva York", Rutherford creua virtualment l'Atlàntic per primera vegada i ens apropa als 400 anys de vida d'una ciutat inicialment dominada pels holandesos (la Nova Amsterdam del segle XVII), on arrenca la seva ficció.

No es pot negar en cap moment que el text està molt ben documentat. La vessant d'estudiós de la Història de l'autor es nota des de la primera pàgina de les 938 de què consta l'edició traduïda al castellà, que va publicar Roca Editorial. Partint de l'any 1664, Rutherford ens narra les peripècies de la nissaga dels Master generació rere generació, fins a arribar al fatídic 11 de setembre de 2001, en què la ciutat va ser objecte del pitjor atemptat terrorista sofert mai per la civilització occidental.

Però el bon treball documental d'Edward Rutherford no aconsegueix amagar certs defectes del text. En determinats casos, l'estructura de la novel·la impedeix a l'autor explicar històries tancades. Així, per exemple, al text hi ha fets i personatges que, un cop plantejats, desapareixen sense cap més explicació ni desenllaç. Simplement, saltem unes dècades endavant, amb nous personatges i noves situacions. I, arribats a la darrera pàgina del llibre, s'evapora definitivament l'esperança de resoldre determinats misteris que han quedat sepultats sense resoldre centenars de planes enrere. L'autor narra totes les trames en moments diferents d'aquests darrers 4 segles d'història; fixa la seva atenció en anys molt concrets i tot el que passa més enllà d'ells, s'esvaeix sense més; perdem de vista els protagonistes d'aquella generació concreta o, com a molt, els tornem a trobar amb 30 o 40 anys més en les pàgines posteriors, on els succeixen en el primer pla de la narració aquells que fins aleshores havien estat nens de teta. "Nueva York" és, des d'aquest punt de vista, una successió de petits contes, amb la particularitat que el teló de fons de l'acció sempre és Nova York i que la majoria dels seus protagonistes són membres de les mateixes nissagues; els Master, els Carusso, els O'Donnell...

Per una altra banda, hi ha moments que la novel·la s'espesseix considerablement, sobretot quan arriba el moment d'ambientar la història en la Guerra de la Independència Americana, que Rutherford, sense cap mena de dubte, coneix perfectament. L'autor abusa dels detalls estrictament militars i allarga innecessàriament un període que, efectivament, és cabdal en la història del país, però que hauria pogut bastir amb més trames i intrigues personals enlloc de farcir-lo en excés amb consideracions estratègiques sobre els moviments dels exèrcits i els diplomàtics de cada bàndol.

Tot i això, i gràcies a l'èmfasi que Rutherford posa en la idea dels canvis experimentats a la ciutat al llarg de tots aquests segles, el lector es va fent una idea de com va anar canviant, sociològicament, i creixent des del punt de vista urbanístic, la que avui dia és considerada la capital del món occidental. L'arribada dels immigrants irlandesos i la incipient vida dels baixos fons locals, l'eclosió financera i de l'especulació econòmica, els problemes d'inserció de la població negra en la societat local (des de l'esclavisme fins a l'alliberament legal, que no pas social) i la conquesta arquitectònica del cel, a Nova York, queden molt ben retratades a la novel·la, on el lector que conegui els escenaris podrà recrear en la seva imaginació com eren anys, segles enrere, els espais que ja haurà recorregut com a turista.

En definitiva, massa pàgines i massa personatges per a tan poca història. "Nueva York" és una novel·la que conté moltes petites històries, algunes de les quals ens deixen amb la mel als llavis. El lector d'imaginació fàcil, però, gaudirà 'veient' com es va passar d'una petita vila de colons holandesos establerta al cul de Manhattan a ser la megalòpolis on batega el veritable cor de la nostra civilització.

"El imperio eres tú"; Javier Moro

L'acció de l'obra transcorre principalment en el
Rio de Janeiro colonial

Premi Planeta 2011, "El imperio eres tú" novel·la un dels períodes més apassionants de la història de Portugal: la fugida de Lisboa de la cort reial, al 1807, a causa de la invasió napoeònica de la Península. Fugida i posterior establiment a Rio de Janeiro, convertida de facto en l'autèntica capital portuguesa fins al 1821, moment en què els monarques tornen a Europa, abandonant un exili convuls. Era el primer cop que un rei europeu trepitjava les seves colònies americanes; l'únic cop a la història que una ciutat ameriacana ha esdevingut seu d'una Cort europea. Aquesta és una temàtica sobre la qual hi ha centenars de pàgines escrites en portuguès; novel·les i biografies que s'han centrat en les persones de diferents membres de la Corona dels Bragança; majoritàriament el rei João VI, la seva esposa Carlota (la famosa infanta Carlota, a qui Barcelona dedicà un carrer) i el seu fill Pedro IV, primer emperador del Brasil independent.

Javier Moro, madrileny de 57 anys, va estudiar Història i Antropologia, ha col·laborat en diferents projectes televisius i cinematogràfics i ha viatjat arreu del món, arribant a viure amb una comunitat d'esquimals al Canadà i amb els yanomami de l'Amazònia. Per escriure la seva novel·la, setè dels títols que l'autor ha publicat fins ara des de 1992, Moro va haver de fer un important treball de documentació sobre la vida dels seus protagonistes, els fets polítics que van marcar en tot moment la seva estada al Brasil colonial i fins i tot a Europa, i l'evolució social i urbanística del Rio de Janeiro que emmarca l'acció de la novel·la. Una gran quantitat de dades i d'imatges de fons que Moro sap combinar a la perfecció.

L'obra està redactada en un estil no excessivament literari, de manera que el lector de vegades té la sensació que està llegint un llibre d'història novel·lat, més que no pas una novel·la històrica. Això, però, no li resta atractiu: la història dels protagonistes és passionant i apassionada. Pedro IV, obligat a renunciar a l'amor de la seva joventut perquè es tractava d'una 'simple' ballarina francesa. Un infidel consumat que amargà l'existència de la seva esposa, Leopoldina d'Àustria; culta, enamorada de l'amor però víctima del seu propi somni. Carlota, obsessionada per l'ambició del poder; instigadora de nombroses conspiracions contra el seu marit, rei feble que no va tenir més remei que actuar quan els esdeveniments se li escapolien de les mans. En definitiva, un text treballat, dens però força entretingut; molt recomanable per als amants de la novel·la històrica.

"Afirma Pereira"; Antonio Tabucchi

Un periodista és el protagonista de la
novel·la, ambientada a Lisboa

L'italià Antonio Tabucchi és considerat a Portugal un autor nacional més. Va ser un gran coneixedor de l'obra de Fernando Pessoa, el poeta per antonomàssia del país veí, al qual va traduir a l'italià. De fet, va ser gràcies a la passió per aquest autor que Tabucchi s'apropà a Portugal i a la seva llengua. Va viure a Lisboa, ciutat de la qual es va enamorar i on va exercir de director de l'Istituto Italiano de Cultura als 80. Tabucchi dominava perfectament el portuguès; va ser professor de Llengua i Literatura Portuguesa a les Universitats de Siena, Gènova i Bolònia. Va morir el passat mes de març a Lisboa.

"Afirma Pereira", traduïda al castellà i duta al cinema amb el poc afortunat títol "Sostiene Pereira", que va interpretar Marcello Mastroianni, es va publicar al 1994. Ambientada a la Lisboa de 1938, en plena dictadura salazarista, la novel·la és la història d'una presa de consciència. Pereira, el protagonista de l'obra, és periodista. Dirigeix la pàgina de Cultura del diari Lisboa, tot i que compta amb un important i prestigiós currículum com a reporter de carrer. Vidu, solitari i amb uns hàbits culinaris que posen els pèls de punta, té una salut molt delicada. La seva gran amistat és la que manté amb la seva difunta esposa. Té un retrat seu a l'entrada de casa i cada dia li parla i fins i tot li demana consells quan té algun dubte. Fins i tot se l'emporta quan ha de passar alguns dies fora de la ciutat.

La vida del protagonista comença a canviar de sobte quan decideix contractar un ajudant perquè li escrigui les necrològiques dels grans escriptors encara vius, per tenir-les a punt de ser publicades quan morin. Monteiro Rossi, el seu jove ajudant, i la seva promesa, de nom Marta, li fan obrir els ulls a la realitat del país; una realitat que Pereira ha volgut ignorar, en una actitud absolutament conformista amb la dictadura de Salazar. Els joves es dediquen a reclutar portuguesos per combatre a favor de l'Exèrcit republicà espanyol en la Guerra Civil. Pereira no en vol saber res, però ensopega novament amb la mateixa pedra, en el camí. El seu cardiòleg, el jove doctor Cardoso, li fa entendre que la foscor política en què viu Portugal no paga la pena, i que el millor és fugir a la França democràtica, oberta i lliure-pensadora que Pereira tant idolatra. Manuel, el cambrer del Café Orquídea que sovinteja el periodista, també li aporta algunes dosis de la dura realitat nacional, ja que té un conegut que escolta clandestinament les emissions de Ràdio Londres.

Però no serà només per aquí que el protagonista de la novel·la acabarà assumint la dolorosa veritat que ha tingut al davant però que sempre ha volgut deixar de banda. Pereira topa amb la censura del règim, que emmanilla i tapa la boca de la premsa nacional. El director del diari és el primer a tocar-li la cresta perquè es fixa massa en els autors francesos enlloc de dedicar-se a fer pàtria i lloar els escriptors nacionals. El periodista sap també que la portera de l'edifici on hi té la redacció és una informadora de la policia. Però la topada definitiva, Pereira la tindrà directament amb 'la secreta', la PIDE (Polícia Internacional e de Defesa do Estado) de Salazar, quan la recerca de Monteiro Rossi la condueixi a ell.

Escrita en estil indirecte, "Afirma Pereira" és una lectura recomanable per diferents raons. D'entrada, perquè no deixa de ser una lliçó indirecta d'història que ens apropa al drama que Portugal també va haver de viure durant una llarga temporada; la dictadura de Salazar, que donà suport a Franco quan, a Espanya, encara es lliurava la guerra al camp de batalla. En segon lloc, perquè constitueix un toc d'atenció a tot aquell que, avui i legítimament, decideix passar per alt allò que succeeix al seu voltant: que no te'n vulguis assabentar no significa que el mal que de vegades fan els nostres polítics no existeixi i perjudiqui milers, de vegades, milions de persones. Hi ha cops que el compromís és necessari; potser no fa canviar res però ajuda a deixar constància davant el món que els que manen malament manen amb la gent en contra, i això sol ja els desacredita. I, de vegades, el descrèdit internacional sí ajuda a fer caure règims, com ha passat recentment en alguns països àrabs. Pereira, el periodista, fa la seva opció personal en les darreres pàgines de la novel·la.

Amb una acció pausada, que ens porta de la redacció del Lisboa a casa de Pereira i, de tant en tant, al Café Orquídea, Tabucchi aconsegueix imprimir ritme a la intriga que ens va narrant. Un ritme que, a mesura que avancem pàgines, va in crescendo, coincidint amb la decisiva emprempta que van deixant en el vell periodista els homes joves que no accepten el Portugal que imposà el dictador. Tant és així que, fins a les darreres pàgines, ignorem quin serà el final de la història i el del nostre protagonista.

"Cañas y barro", Vicente Blasco Ibáñez

Portada de la novel·la, que no ha deixat de
reeditar-se des de la seva publicació

Publicada al 1902, "Cañas y barro" forma part del cicle valencià de Vicente Blasco Ibáñez; és a dir, l'etapa de la seva activitat literària en què l'autor va retratar la vida i la societat valencianes del seu temps. Es tracta, doncs, d'una novel·la costumista en què Blasco ens apropa el món del Palmar, un petit veïnat de la capital valenciana al peu de l'Albufera que vivia de la pesca i el cultiu de l'arròs.

Escrita en castellà però amb presència d'algunes paraules en valencià, la novel·la relata la relació clandestina que mantenen Tonet i Neleta. Tot i que en podria ser la filla per edat, Neleta és l'esposa de Cañamèl, ric propietari de la fonda del poble amb qui es casa únicament per interès. El comportament dels joves no deixa indiferent la resta de personatges que els acompanyen al llarg de tota la novel·la; des del pare i l'avi de Tonet i la noia que treballa per a ells des de petita a casa, fins a Cañamèl i la germana de la seva primera esposa, ja morta, que lluita sense desmai per posar en evidència l'adulteri amb la idea d'apartar Neleta de la fortuna del cunyat.

"Cañas y barro" és una tragèdia contínua; una tragèdia que s'intueix fins i tot en els moments que els protagonistes es troben  junts i en públic, dissimulant, rodejats d'altres persones a la fonda de Cañamèl. Hi ha altres passatges de la novel·la que supuren aquest neguit permanent. En tota la novel·la, no hi ha moments de respir. La tensió presideix els vincles que s'estableixen entre gairebé tots els seus personatges i el destí d'algun d'ells, com ara Sangonera, l'amic inseparable de Tonet, que acaba sent víctima d'una indigestió.

Blasco Ibáñez optà per l'estil indirecte de narració; és a dir, els diàlegs estan integrats en ella. La lectura flueix fàcilment, empesa per la intriga i la permanent presència del dubte sobre el futur dels personatges. Una de les particularitats de l'obra rau en el fet que el protagonista de la novel·la és el món dels menestrals. La burgesia i la classe política hi apareixen però en un segon terme, a diferència, per exemple, d'"Entre naranjos", que Blasco havia escrit al 1900 i on els protagonistes són els membres d'una prominent família d'industrials i polítics locals. A "Cañas y barro", Cañamèl és un home ric, un usurer que a tot el Palmar li interessa tenir com a amic, però l'home no deixa de ser un treballador més que ha d'estar cada dia rere el taulell de la seva fonda, hores i hores, i fins al moment que s'agreuja la seva malaltia.

 Vicente Blasco Ibáñez, escriptor, periodista i polític nascut a València al 1867, va retratar la societat local del seu temps en altres novel·les, com ara "Entre naranjos" (esmentada anteriorment) i "La barraca", que com "Cañas y barro" va tenir la seva versió televisiva als anys 70.