"Mariona", Pilar Rahola

La darrera novel·la de Pilar Rahola ens transporta a la Barcelona convulsa del segle XIX; època de revoltes i repressions, bullangues i bombardeigs; de descontentaments populars i d'abusos de poder. Mariona és la protagonista de l'obra. La coneixem de joveneta i ens acompanya fins a la seva edat madura. Tot un llarg recorregut vital en què la dona evoluciona, de manera que la Mariona de les primeres pàgines no s'assembla en res a la que trobarem a les acaballes de la novel·la. Pilar Rahola ens presenta un procés de maduresa cobat a foc lent, impulsat per dures experiències de la dona, viscudes en primera persona, i emparat per una constel·lació de personatges entranyables que amb les seves tertúlies, els seus debats i les seves idees ajuden la Mariona a prendre consciència del cruel món que l'envolta. Consciència d'ésser social, de pertànyer al 'poble menut', com en diu Rahola; però alhora, consciència de dona; de mare i d'esposa; el triple motiu d'escarni a la Catalunya de l'època.

'Mariona', editada per La Magrana

Escrita en un llenguatge molt acurat, 'Mariona' té regust a novel·la costumista, un gènere on la literatura catalana ha tingut grans mestres, com Narcís Oller o Mercè Rodoreda. En la seva obra, Rahola recrea el profund abisme que separava en aquella època el poble anònim i les grans nissagues que es repartien el poder; l'econòmic, el polític i el social. 'Mariona' és una incursió a la vida dels eterns perdedors; dura però alhora, humana. És el repàs a una trajectòria psicològica que reivindica, no només el paper del 'poble menut' en la història de les grans decisions polítiques, per l'efecte dramàtic que li ocasionaven, sinó també el paper de la dona com a subjecte actiu de la vida passada d'un país; paper de víctima, però alhora també de cap pensant, d'ésser que lluita per un món millor siguin quines siguin les conseqüències. 'Mariona' és, per això, un homenatge als milers de veus que un dia varen ser ofegades a la força, però de qui en varen sobreviure uns ecos que ens han arribat fins a avui. Perquè la novel·la parla dels oprimits pel fet de ser humils però també pel fet de ser catalans; els personatges no obliden el bombardeig de Barcelona de 1842 o les malifetes dels Borbons des que Felip V derrotà els catalans al 1714, en un repàs d'agravis que en alguns passatges pot resultar excessiu, però que al cap i a la fi no deixen de mostrar el mapa sentimental dels protagonistes.

"El carrer de l'embut"; Pilar Rahola

Pilar Rahola no necessita presentacions. Periodista, escriptora i expolítica; intel·lectual compromesa amb la lluita per la igualtat i els drets de les dones, defensora de la causa d'Israel i de la independència de Catalunya, Rahola és i ha estat present en nombrosos mitjans de comunicació; TV3, Telecinco, 8TV, La Vanguardia... Com a novel·lista, va fer un parell d'incursions als 80. El seu primer text el va publicar al 1983 ("Aquell estiu de color vent"), al qual el va seguir "Aperitiu nocturn" un parell d'anys més tard. Des d'aleshores ha cultivat l'assaig de manera contínua. I fins ara, que acaba de treure "El carrer de l'embut", editat per RBA.

La novel·la recrea 3 moments de la història del segle XX. La Barcelona del 23, en plena dictadura de Primo de Rivera; és l'època del pistolerisme, de violència entre sindicats i patrons. L'autora també ens transporta a la Barcelona de 1934 en el marc de la proclamació de l'Estat Català per part de Lluís Companys, en plena II República. Finalment, Rahola també ens mostra el Cadaqués del 37, amb la Guerra Civil en dansa. Guerra Civil i guerra entre les diferents faccions que lluitaven en el bàndol republicà; revenges, assassinats, traïcions; revolució!. Al llarg de tot aquest període temporal, l'escriptora també ens trasllada a Cuba i a Mèxic, on transcorre la vida de la Montserrat, una jove barcelonina de família benestant que trenca radicalment amb el seu món per reinventar-se a consciència més enllà de les convencions socials de l'època.

Amb totes i cadascuna de les històries dels protagonistes del llibre amb el pas dels anys, Rahola ens fa testimonis del trajecte vital i mental del que de ben segur van també devia experimentar la generació dels nostres avis; la por per la inestabilitat en els àmbits laboral i civil; les il·lusions desfermades per la República i el drama del tots contra tots de la Guerra Civil; la sospita del veí, el pànic de ser assassinat pel 'delicte' de no pensar com aquells que desaven una pistola a la butxaca. I és aquí on la història de la Montserrat esdevé central; una història que, a més, ens parla del xoc interclassista i del despertar social de la dona, que per fi vol deixar de ser personatge secundari de la història i ser partícep dels grans moviments de la Humanitat. Per aconseguir-ho, Rahola ens presenta els grans noms de tota una època; Companys, Andreu Nin, Frida Kahlo, Sarah Bernhardt, Gaudí... I entre tots ells, en Lluís Tasis, mestre del pare de Pilar Rahola, a través del qual l'autora vol retre homenatge a tots els mestres de la República, un dels col·lectius més castigats per la intolerància franquista.

"El carrer de l'embut" destaca, en primer lloc, per la manera com està redactada. Rahola és una de les plomes més brillants del periodisme català i les seves dots les reflecteix des de la primera línia de la novel·la. Virtut doblement meritòria; no només per com està escrita la novel·la sinó també per com resulta de complicat per a un periodista deixar de banda del xip que du instal·lat a l'hora de redactar notícies, articles d'opinió i reportatges i posar-se a fer literatura. En més d'una ocasió, amb "El carrer de l'embut" un té la sensació d'estar llegint una novel·la amb un clar aroma Rodoreda: els paratges de l'Empordà, la tortuosa vida dels protagonistes, que els deixa marcats amb foc per a la resta dels seus dies; les referències a objectes carregats de simbolisme, com el canterano de la Roser, mare de la Montserrat... I tot, amb una redacció feta des del sentiment; àgil i directa, burxant sense complexes els racons amb més ombres de cada personatge, víctimes de la seva vida i del moment que els tocava viure, perquè, en paraules de Rahola, "la història els passa pel damunt".