dijous, 16 d’agost de 2012

"Afirma Pereira"; Antonio Tabucchi

Un periodista és el protagonista de la
novel·la, ambientada a Lisboa


L'italià Antonio Tabucchi és considerat a Portugal un autor nacional més. Va ser un gran coneixedor de l'obra de Fernando Pessoa, el poeta per antonomàssia del país veí, al qual va traduir a l'italià. De fet, va ser gràcies a la passió per aquest autor que Tabucchi s'apropà a Portugal i a la seva llengua. Va viure a Lisboa, ciutat de la qual es va enamorar i on va exercir de director de l'Istituto Italiano de Cultura als 80. Tabucchi dominava perfectament el portuguès; va ser professor de Llengua i Literatura Portuguesa a les Universitats de Siena, Gènova i Bolònia. Va morir el passat mes de març a Lisboa.

"Afirma Pereira", traduïda al castellà i duta al cinema amb el poc afortunat títol "Sostiene Pereira", que va interpretar Marcello Mastroianni, es va publicar al 1994. Ambientada a la Lisboa de 1938, en plena dictadura salazarista, la novel·la és la història d'una presa de consciència. Pereira, el protagonista de l'obra, és periodista. Dirigeix la pàgina de Cultura del diari Lisboa, tot i que compta amb un important i prestigiós currículum com a reporter de carrer. Vidu, solitari i amb uns hàbits culinaris que posen els pèls de punta, té una salut molt delicada. La seva gran amistat és la que manté amb la seva difunta esposa. Té un retrat seu a l'entrada de casa i cada dia li parla i fins i tot li demana consells quan té algun dubte. Fins i tot se l'emporta quan ha de passar alguns dies fora de la ciutat.

La vida del protagonista comença a canviar de sobte quan decideix contractar un ajudant perquè li escrigui les necrològiques dels grans escriptors encara vius, per tenir-les a punt de ser publicades quan morin. Monteiro Rossi, el seu jove ajudant, i la seva promesa, de nom Marta, li fan obrir els ulls a la realitat del país; una realitat que Pereira ha volgut ignorar, en una actitud absolutament conformista amb la dictadura de Salazar. Els joves es dediquen a reclutar portuguesos per combatre a favor de l'Exèrcit republicà espanyol en la Guerra Civil. Pereira no en vol saber res, però ensopega novament amb la mateixa pedra, en el camí. El seu cardiòleg, el jove doctor Cardoso, li fa entendre que la foscor política en què viu Portugal no paga la pena, i que el millor és fugir a la França democràtica, oberta i lliure-pensadora que Pereira tant idolatra. Manuel, el cambrer del Café Orquídea que sovinteja el periodista, també li aporta algunes dosis de la dura realitat nacional, ja que té un conegut que escolta clandestinament les emissions de Ràdio Londres.

Però no serà només per aquí que el protagonista de la novel·la acabarà assumint la dolorosa veritat que ha tingut al davant però que sempre ha volgut deixar de banda. Pereira topa amb la censura del règim, que emmanilla i tapa la boca de la premsa nacional. El director del diari és el primer a tocar-li la cresta perquè es fixa massa en els autors francesos enlloc de dedicar-se a fer pàtria i lloar els escriptors nacionals. El periodista sap també que la portera de l'edifici on hi té la redacció és una informadora de la policia. Però la topada definitiva, Pereira la tindrà directament amb 'la secreta', la PIDE (Polícia Internacional e de Defesa do Estado) de Salazar, quan la recerca de Monteiro Rossi la condueixi a ell.

Escrita en estil indirecte, "Afirma Pereira" és una lectura recomanable per diferents raons. D'entrada, perquè no deixa de ser una lliçó indirecta d'història que ens apropa al drama que Portugal també va haver de viure durant una llarga temporada; la dictadura de Salazar, que donà suport a Franco quan, a Espanya, encara es lliurava la guerra al camp de batalla. En segon lloc, perquè constitueix un toc d'atenció a tot aquell que, avui i legítimament, decideix passar per alt allò que succeeix al seu voltant: que no te'n vulguis assabentar no significa que el mal que de vegades fan els nostres polítics no existeixi i perjudiqui milers, de vegades, milions de persones. Hi ha cops que el compromís és necessari; potser no fa canviar res però ajuda a deixar constància davant el món que els que manen malament manen amb la gent en contra, i això sol ja els desacredita. I, de vegades, el descrèdit internacional sí ajuda a fer caure règims, com ha passat recentment en alguns països àrabs. Pereira, el periodista, fa la seva opció personal en les darreres pàgines de la novel·la.

Amb una acció pausada, que ens porta de la redacció del Lisboa a casa de Pereira i, de tant en tant, al Café Orquídea, Tabucchi aconsegueix imprimir ritme a la intriga que ens va narrant. Un ritme que, a mesura que avancem pàgines, va in crescendo, coincidint amb la decisiva emprempta que van deixant en el vell periodista els homes joves que no accepten el Portugal que imposà el dictador. Tant és així que, fins a les darreres pàgines, ignorem quin serà el final de la història i el del nostre protagonista.


1 comentari: