"Cremeu Barcelona!", Guillem Martí

'Cremeu Barcelona!' és la primera obra de Guillem Martí; un jove llicenciat en Dret que al final s'ha sortit amb la seva: novel·lar un dels episodis més desconeguts de la Guerra Civil a Barcelona i que va protagonitzar el conseller d'Obres Públiques de la Generalitat republicana, Miquel Serra i Pàmies, germà del seu besavi. Dirigent del PSUC, el polític accepta l'ordre de Moscou d'arrasar centres estratègics de la capital catalana abans no arribin els 'nacionales'; el Metro, el port, la tèrmica del Besòs... El conseller, però, no té cap altra idea que salvar la ciutat de la destrucció total i planifica la millor manera de dilatar l'execució de l'odre al màxim possible amb tot d'enganys. La mentida, però, costa de mantenir i en Iuri Lazarev, l'agent soviètic que li està permanentment al damunt, no deixa de pressionar-lo... i d'amenaçar-lo. A partir d'aquí, Martí enllaça amb una història d'amor que tindrà com a protagonistes el sergent Corbacho, un madrileny que deserta de l'Exèrcit republicà quan veu que la guerra està perduda, i la Trini, una cantant de cabaret de qui en Lazarev també s'enamora.

La novel·la ha estat editada per 

Editada per Columna al març de 2015 i traduïda per Destino al castellà, 'Cremeu Barcelona' va ser la quarta obra de ficció en català més venuda la diada de Sant Jordi de l'any passat. Guillem Martí aconsegueix una novel·la amb molt de ritme. Ritme i emoció, amb la incertesa sobre quin serà el futur dels diferents protagonistes de la història. A 'Cremeu Barcelona' l'únic que sap segur el lector és que finalment la capital catalana se salva de la destrucció total ordenada des de Rússia. Pel que fa a la resta, res no és previsible. És aquí on l'autor fa brillar el relat amb llum pròpia, apropant-nos a més a diferents escenaris de la ciutat en guerra; l'avinguda del Tibidabo, la Sagrera, la plaça de Sant Jaume, Ciutat Vella, l'Eixample... Personatges humans i d'altres, deshumanitzats, on ressalta pel damunt de tots ells l'energia i el carisma d'en Corbacho. Impossible no empatitzar-hi! El sergent republicà aconsegueix fer-se un lloc en primera fila dalt de l'escenari de la trama en competència amb el que, a priori, és el protagonista principal de la trama; el conseller Serra. Sobre si la història explicada en l'obra és fidel o no al que realment va passar, no hi han faltat crítiques, com les del catedràtic d'Història Contemporània de la UAB, José Luis Martín Ramos, que en un article publicat a la revista L'Avenç lamenta els clixés anticomunistes i les imprecisions sobre la Guerra Civil que, segons ell, conté el text.

Vàlides o no, el cert és que Martí utilitza en la dosi correcta per a un text literari aquelles dades que serveixen per contextualitzar la narració. L'autor, a més, aconsegueix transportar-nos a l'ambient de por que regnava en tots els intents cívics de continuar fent vida normal entre bombardejos, escapades als refugis i notícies de tota mena sobre l'evolució del conflicte; històries que en major o menor mesura molts de nosaltres hem escoltat en boca dels nostres pares, mares, avis, tietes i oncles. En definitiva, i si el que es tracta és de valorar una obra per la seva qualitat literària (i no pas històrica), 'Cremeu Barcelona' és una peça que cal llegir, assaborir i gaudir! 

"La puta d'oros", d'Elena Torres

L'obra va ser publicada a l'octubre de 2015

Intensa i emocionant. "La puta d'oros" és l'obra amb què Elena Torres debuta en el món de la literatura de la mà de Gregal. Guanyadora del premi Cubelles Noir a la millor novel·la negra de 2015, el text ens presenta la Jana Martí, dona forta enfortida per la vida; una víctima que vol deixar de ser-ho. Els temps i la distància ajuden la Jana a deixar enrere, tot i que no pas oblidat, el pitjor tràngol de la seva vida; una brutal agressió a escassos metres de l'Ateneu Barcelonès al febrer de 1976, tot just després d'una manifestació. Temps d'indefinició; el règim, ja sense el 'Generalísimo', tempteja el seu destí un cop morta la fera, mentre la paraula 'Democràcia' amb prou penes es podia pronunciar en veu alta sense risc d'encrespar els nervis de qui se sabien vencedors però que temien que, tot d'una, el país canviés.  La Jana és víctima d'una pallissa que la deixa a les portes del no-res. Se salva. Se salva però físicament. Des d'aleshores, la por esdevé la seva més fidel companya de vida fins que al 2008, després de molt fugir d'estudi, fa front definitivament al gran monstre i decideix instal·lar-se de nou a Barcelona. El seu retorn revitalitza el perill arran d'una simple conversa i la Jana, a poc a poc, es torna a veure encerclada per la fúria.

El fil narratiu de "La puta d'oros" bascula alternativament entre l'escenari vital de la Jana i el de les ombres, deixant sempre amb la mel als llavis el lector, que no veu resolta fins a gairebé el final de la novel·la la identitat del Mal. Escenes de tensió; trama que lentament va frapant en una dinàmica narrativa que t'enganxa pàgina rere pàgina. Personatges magistralment dibuixats en el sentit que el lector pot empatitzar o no amb alguns d'ells, però acaba entenent la lògica de vegades irracional que regna en la ment humana i que ens fa sentir i actuar d'una determinada manera. A destacar la Zoë, àvia de la Jana, dona directa i d'idees molt clares; lliure i independent; tot un referent per a la protagonista de la història, que aterra a les pàgines de la novel·la buscant un lloc definitiu al final del seu túnel particular; un lloc a la vida, en la geografia, en els sentiments, a la feina; entre els amics i en la família. Elena Torres perfila a la perfecció el garbuig emocional de la Jana, a part d'apropar-nos una part no tan llunyana del nostre passat com a país que no acostuma a aparèixer en els escenaris literaris creats a casa nostra; el rerefons de la post-dictadura pre-Transició és, definitivament, un 'espai' amb un gran poder suggestiu on es retroben esperances i rancúnies, il·lusions i recels; el desig de construir i la fam de venjança. Tot plegat, en definitiva, fa que "La puta d'oros" sigui un títol imprescindible.

"Un paso al frente"; Luis Gonzalo Segura de Oro-Pulido

Punyent; directa. Brutal; qui tingui escrúpols, necessàriament ha de sentir cruixir l'estómac en llegir "Un paso al frente", la primera novel·la de Luís Gonzalo Segura de Oro-Pulido, tinent d'infanteria de l'Exèrcit espanyol, editada per Tropo al 2014. La trama denuncia el que l'autor considera un funcionament corrupte de la institució militar on n'hi ha de tot per triar i remenar: abús de poder, assetjament sexual,  desviament de fons, prevaricació, manipulació de la justícia militar, sexisme, racisme, homofòbia, preeminència de l'extrema dreta... Una institució, segons es desprèn de la lectura de l'obra, absolutament jeràrquica: una cúpula de comandaments que pertanyen a nissagues de llarga tradició militar que s'imposa i s'aprofita d'una base amb moltes limitacions per escalar en l'estructura del Cos. Però això no és tot; Segura dedica una part del text a apropar-nos la brutalitat de les guerres contemporànies. L'autor, que va participar en la campanya d'Afganistan, destripa l'absurd d'una ocupació que trinxa la població local amb independència de si són homes, dones o nens; culpables o innocents; unes accions que acaben plantant la llavor de l'odi contra tot el que ensuma a occidental i, així, explica ell, tornem-hi a començar! Impactant final del capítol 32; "Guillermo tuvo la certeza ese día de que el ser humano no podía ser una creación divina, y si lo era, Dios sería con toda seguridad un ser abominable".

"Un paso al frente" va suposar tres arrestos a Segura, que va ingressar a l'Exèrcit de Terra al 2002. Internat a Colmenar Viejo, l'autor va començar una vaga de fam en senyal de protesta per la seva detenció, on, segons va denunciar al seu moment, va rebre un tracte humiliant; incomunicat de la resta de reclusos i forçat a abaixar-se els pantalons davant de personal femení del centre en el transcurs d'un registre. Finalment, Segura va ser apartat de l'Exèrcit. A causa del seu text, l'autor, ara en l'orbita política de Podemos, ja és a la palestra dels objectius de qui en determinats ambients es coneix com a Caverna mediàtica.

Conte' ens trobem davant una història on l'emoció va in crescendo des de les primeres pàgines. L'autor és honest; es disculpa per una "manca de talent literari" que no és tan mancada com podríem imaginar-nos, perquè el text conté reflexions brillants i en determinats moments destaca per un ritme que a poc a poc et va enganxant. Però Segura diu que el principal actiu de la seva novel·la és "la importancia que para mi tiene la difusión de la historia". Sense cap mena de dubte; i deixant de banda un talent de què Segura encara no n'és conscient, "Un paso al frente" és un potent llum que ens ha de fer visible el que, per a l'autor, és una de les misèries de la democràcia nascuda al 78. D'aquí l'immens valor de l'obra; tot un document que no pot passar de puntetes i que és un 'must' en la biblioteca de qualsevol persona sensibilitzada amb la justícia i la veritable Democràcia.

La novel·la s'estructura en tres parts; una primera on el lector assisteix a una desfilada dels personatges que ajuden a dibuixar la dramàtica història que Segura vol denunciar. La segona, els fets de la campanya d'Afganistan, on una base s'ha de defensar de l'atac de tot un poble després d'una carnisseria al mercat local, on un comboi de l'Exèrcit és víctima d'una emboscada. Finalment, el desenllaç, en què es resol per la via de la violència física l'animadversió entre l'ànima ultradretana de la cúpula militar i la resta de protagonistes que no toleren el funcionament corrupte d'una institució que estimen, respecten i en què creuen. De la mà del tinent Guillermo Fernández, l'advocada Maria de Urquiola, el seu pare, el general Tomás de Urquiola y Salvatierra, el soldat David Sánchez i el tinent Osvaldo Benedetti àlies '

(Foto: Diario Militar)

"Palmeras en la nieve", Luz Gabás

Portada de Palmeras en la nieve

Inspirada en les vivències pròpies dels seus avis, el seu pare i un cosí d'aquest, Palmeras en la nieve és la història de Jacobo i Kilian, un parell de germans del Pirineu aragonès que als anys 50 marxen a Guinea Equatorial per treballar a Sampaka; la mateixa plantació de cacau que Antón, el pare d'ambdós. Allà es teixirà tota una xarxa de relacions i de sentiments creuats que faran que els homes visquin la resta de les seves vides amb el record sempre viu d'aquells anys a l'Àfrica. La independència de Guinea Esquatorial i la posterior dictadura de Macías van obligar els darrers espanyols que resistiren a prendre una de les decisions més dures de les seves vides; més que la que havien pres uns anys abans a l'hora d'anar a treballar a l'Àfrica: abandonar-ho tot i tornar-se a establir a Espanya. A Guinea quedaren cases i negocis; amics i enemics; companys i amants. Històries personals i una part important del seu passat; per a Jacobo i Kilian, part determinant de les seves vides.

La novel·la de Luz Gabás arrenca amb una troballa de Clarence, filla de Jacobo: un tros de carta d'aquella època; un petit fragment que li fa sospitar... A casa, el pare i l'oncle sempre havien explicat històries i anècdotes de la seva vida a Guinea, però aquella carta desvetlla alguna cosa més. Clarence ho vol investigar i decideix viatjar a l'Àfrica per saber-ne més. Serà allà on toparà amb gent que mig segle enrere havia format part del món de Jacobo i de Kilian; gent de qui, de manera sospitosa, mai no n'havia sentit a parlar, a casa. Els seus descobriments van unint-se a poc a poc per acabar donant forma a un complicat puzzle que trasbalsarà dues famílies; la seva, a Pasolobino (a l'Aragó), i la de Laha, Iniko i Bisila, a Guinea. Una bomba de rellotgeria amb el compte enrere ja en dansa.

Palmeras en la nieve és la primera novel·la de l'aragonesa Luz Gabás, publicada per Planeta al 2012. Ha estat traduïda en 5 idiomes; entre ells, el català, i se n'està fent una versió cinematogràfica, dirigida per Fernando González Molina i protagonitzada per Mario Casas i Adriana Ugarte, que s'estrenarà el proper 4 de desembre. La novel·la ha estat, per tant, tot un èxit editorial i la seva autora, filòloga i alcaldessa de Benasque fins al passat mes de maig, tot un descobriment literari. Arribar i moldre. La política potser ha perdut una gestora municipal, però la nova literatura espanyola definitivament guanya una ploma àgil i una ment inquieta i creadora. Palmeras en la nieve té el sabor de la novel·la ambientada en l'època colonial; l'exotisme de paradissos terrenals transformats en inferns pel terror d'origen humà; la dicotomia entre el blanc i el negre; entre l'europeu colonitzador i el negre a qui aquell considerava subdesenvolupat; l'odi interacial, la lluita fraticida entre ètnies i l'eclosió de les macabres dictadures post-independència. Un gènere que en llengua portuguesa ha donat autèntiques obres mestres, com Equador, de Miguel Sousa Tavares, i O tempo dos amores perfeitos, de Tiago Rebelo.

'Palmeras en la nieve'; així serà la pel·lícula

Més enllà d'una redacció clara, senzilla i agraïda, Luz Gabás es posa a l'alçada dels més grans amb una acurada investigació sobre el món d'aquella colònia, la penúltima que va perdre Espanya, poc abans de deixar caure el Sàhara Occidental en mans de l'exèrcit marroquí. L'autora va passar 5 anys buscant i contrastant dades per donar llum de la manera més fidel possible a la vida colonial d'aquella Guinea, on destaca d'entrada (almenys en els primers anys en què transcorre la trama de l'obra) un clima social més obert i liberal que no pas el que regnava a l'Espanya peninsular en la mateixa època, els anys de la negra postguerra. I és que per escriure Palmeras en la nieve Gabás no només necessitava submergir-se en la Història, sinó també en l'Antropologia, per poder recrear el món tribal dels bubis de l'illa de Fernando Poo, escenari principal de la novel·la.  En definitiva, una bona lectura que, a més, ens apropa a un dels episodis menys tractats de la recent història d'Espanya.

"Milena o el fémur más bello del mundo", Jorge Zepeda Patterson

Portada de la novel·la

Premi Planeta 2014, Milena o el fémur más bello del mundo narra la història d'una jove croata que va ser captada per les xarxes internacionals de prostitució als 16 anys. L'autor de l'obra, el mexicà Jorge Zepeda Patterson, col·loca el lector en 2 temps diferents. Partint sempre del present, en què Milena fuig dels captors que l'han obligat a prostituir-se durant 10 anys, el text fa incursions en el passat de la jove, amb el qual es va reconstruint la història del seu segrest. D'aquesta manera, coneixem les humiliacions a què va ser sotmesa  la noia, especialment en els primers anys del seu captiveri, i la progressiva importància que va adquirint dins la xarxa que l'explota, on aconsegueix esdevenir peça clau per a una segona xarxa criminal que la 'compra' amb l'objectiu d'aconseguir informació vital i...altres fites. Per mig, trames de blanqueig de capitals, corrupció política, xarxes de subministrament d'armes a les milícies pro-russes d'Ucraïna i enfrontaments entre bandes; els principals ingredients dels baixos fons de la Marbella bastida per Gil y Gil i del Mèxic contemporani. Milena fuig amb por que la trobin, però armada amb una misteriosa llibreta on oculta unes dades que poden enfonsar tot un imperi mafiós.

Ambientada a Mèxic però amb feed back constants a Marbella, on la jove exerceix de prostituta d'alt standing, Milena és una novel·la d'acció. Tot i això, el lector no ha d'esperar el ritme frenètic que sí tenen obres com El Codi da Vinci o qualsevol de les que configuren la trilogia del suec Stieg Larsson, en qui Zepeda s'ha acabat inspirant (incursió en el món més fosc de la societat actual, presència de la figura del hacker i d'un periodista que investiga, com a protagonistes, i fins i tot la culminació de certes venjances per part de la jove que ha estat vexada contínuament) No; Milena enganxa igualment, malgrat que les principals accions de la novel·la les protagonitzen aquells que intenten amagar i protegir Milena, reunint-se constantment, anant i venint, parlant i decidint sobre la marxa i a remolc dels esdeveniments.

Zepeda Patterson tira del recurs narratiu d'obrir la porta a nous misteris en les darreres frases de cada capítol, on també hi tenen lloc les relacions interpersonals d'aquests protagonistes: amors, il·lusions, recels, fantasies, esperances i desesperances; un còctel que fa del Premi Planeta 2014 una obra entretinguda, correctament redactada, sense floritures gramaticals ni estilístiques, però actual, directa i descarnada sobretot quan es narren les vexacions a què va ser sotmesa la noia. Perquè Zepeda sap de què parla gràcies al seu bagatge com a periodista. I és que Zepeda té una dilatada trajectòria en el món de la informació; va fundar diversos diaris i revistes i dirigeix en l'actualitat la revista digital mexicana Sin Embargo.

Milena o el fémur más bonito del mundo ve a ser la segona part del que ja s'anuncia com a una trilogia. Amelia, Jaime i Tomás, tres dels protagonistes de l'obra, varen néixer a Los corruptores, la primera novel·la de Zepeda, publicada també per Planeta al 2013. Després de guanyar el preuat premi, l'autor va assegurar en una entrevista a l'agència EFE que es veia capacitat per continuar donant vida a Milena, una dona a qui veiem transformar-se pàgina rere pàgina; que es transforma radicalment, des de la inocent joveneta que marxa del seu poble de Croàcia amb la ilusió d'acabar treballant en un restaurant a Berlín fins a la dona que acaba sent capaç d'agafar les regnes del seu propi destí, trobant a la fi l'autoestima que els seus explotadors li havien anul·lat després de 10 anys de captiveri forçat.

"Mariona", Pilar Rahola

La darrera novel·la de Pilar Rahola ens transporta a la Barcelona convulsa del segle XIX; època de revoltes i repressions, bullangues i bombardeigs; de descontentaments populars i d'abusos de poder. Mariona és la protagonista de l'obra. La coneixem de joveneta i ens acompanya fins a la seva edat madura. Tot un llarg recorregut vital en què la dona evoluciona, de manera que la Mariona de les primeres pàgines no s'assembla en res a la que trobarem a les acaballes de la novel·la. Pilar Rahola ens presenta un procés de maduresa cobat a foc lent, impulsat per dures experiències de la dona, viscudes en primera persona, i emparat per una constel·lació de personatges entranyables que amb les seves tertúlies, els seus debats i les seves idees ajuden la Mariona a prendre consciència del cruel món que l'envolta. Consciència d'ésser social, de pertànyer al 'poble menut', com en diu Rahola; però alhora, consciència de dona; de mare i d'esposa; el triple motiu d'escarni a la Catalunya de l'època.

'Mariona', editada per La Magrana

Escrita en un llenguatge molt acurat, 'Mariona' té regust a novel·la costumista, un gènere on la literatura catalana ha tingut grans mestres, com Narcís Oller o Mercè Rodoreda. En la seva obra, Rahola recrea el profund abisme que separava en aquella època el poble anònim i les grans nissagues que es repartien el poder; l'econòmic, el polític i el social. 'Mariona' és una incursió a la vida dels eterns perdedors; dura però alhora, humana. És el repàs a una trajectòria psicològica que reivindica, no només el paper del 'poble menut' en la història de les grans decisions polítiques, per l'efecte dramàtic que li ocasionaven, sinó també el paper de la dona com a subjecte actiu de la vida passada d'un país; paper de víctima, però alhora també de cap pensant, d'ésser que lluita per un món millor siguin quines siguin les conseqüències. 'Mariona' és, per això, un homenatge als milers de veus que un dia varen ser ofegades a la força, però de qui en varen sobreviure uns ecos que ens han arribat fins a avui. Perquè la novel·la parla dels oprimits pel fet de ser humils però també pel fet de ser catalans; els personatges no obliden el bombardeig de Barcelona de 1842 o les malifetes dels Borbons des que Felip V derrotà els catalans al 1714, en un repàs d'agravis que en alguns passatges pot resultar excessiu, però que al cap i a la fi no deixen de mostrar el mapa sentimental dels protagonistes.

"El ressò de les muntanyes", Khaled Hosseini

El ressò, publicat en català per Edicions 62

Sis anys després de la seva obra Mil sols esplèndids, Khaled Hosseini ens obsequia amb El ressò de les muntanyes, una novel·la dura, realista, íntima i fresca. Un text imprescindible per a tots aquells que ja es van deixar seduir per la Mariam i la Laila, les torturades protagonistes dels Sols esplèndids. Aquest nou títol, que Hosseini publicava al 2013, transcorre en diferents parts del món: Afghanistan, França, Grècia i els Estats Units, on fan les seves vides els protagonistes d'una història que comença a la petita vila afganesa de Shadbagh la tardor de 1952. A partir d'aquell moment, a partir d'un fet que canviarà definitivament les vides dels germans Abdullah i Pari, Hosseini ens apropa a tot el succeeix en el llarg recorregut vital dels personatges principals de la novel·la. Persones que conflueixen en un moment determinat de les seves existències, que després se separen, viuen independentment els uns dels altres i que poden tornar a confluir passats molts anys. És en aquest recorregut que l'autor ens dibuixa escenaris radicalment diferents; el Kabul dels taliban, el París de la gauche divine o la pau mediterrània de l'illa grega de Tinos.

Novel·la dura. El ressò és la crònica de moltes tragèdies; de les vides dures de personatges com la Nila i en Suleiman Wahdati; de la Thalia o dels ja esmentats Abdullah i Pari. Hosseini relata; no cal que tiri de cap recurs estilístic que afegeixi més dosis de dramatisme al que ja anem descobrint pàgina rere pàgina en les diferents trames. Drames quotidians que la vida obliga a pair: una mare depressiva i autodestructiva, separacions familiars, complexos de superioritat i d'inferioritat; decrepitud, malatia, repressions sexuals, greus errors del passat... Novel·la realista. Hosseini té la virtud de fotografiar l'entorn en què transcorren les trames dels personatges principals. El text ens permet evocar de manera nítida escenaris tan diferents com el caos de Kabul i el glamour de París. A El ressò, l'autor transporta amb mestria la nostra ment de la refinada sofistificació del París dels 60 al Kabul semidestruït posterior al règim del terror que van imposar els taliban, fent parada a Tinos, emmarcada pel blau del mar Mediterrani, el blanc de les casetes amb façana recoberta de cal i la pau d'una illa on el temps sembla haver trobat el seu lloc favorit per reposar.

Novel·la íntima. Primera persona, frases curtes; personatges que despullen els seus sentiments davant les misèries de la vida. El buit resignat en l'ànima de la Pari, el buit histriònic en l'ànima de la Nila, el buit compensat i feliç en l'ànima d'en Suleiman. El buit decrèpit al cervell de l'Abdullah. El lector s'apopa a personatges, a persones amb qui un es pot creuar qualsevol dia pel carrer, en una festa, en una oficina, en un gimnàs. Novel·la fresca. Khaled Hossieini navega entre ciutats i continents; entre tempos diferents que transcorren a cavall entre dos segles. Aquest canvi d'èpoques i d'escenaris, lluny de fer ferragosa la lectura, l'enriqueix i li aporta una dosi de frescura que es complementa amb els contrastos tan bruscos entre llocs i èpoques; els dramàtics contrastos entre l'ambient liberal de l'Afghanistan dels 50 i la violència social que hi van imposar els ortodoxos religiosos cinc dècades més tard. Tot plegat fa d'El ressò de les muntanyes una lectura obligada per als lectors que busquen històries de persones, hitòries de sentiments; amants dels detalls i les evocacions però sense floritures ferragoses; al contrari: fetes de manera senzilla, clara, directa i elegant.